Petit projecte: connexió amb Nicaragua

Avui a l'aula hem muntat un ordinador i un canó de projecció per veure unes fotos que ens han enviat des del Fons Menorquí de Cooperació. Els explic que hi ha uns fillets i filletes de Nicaragua que ens volen conèixer i per açò ens han enviat algunes imatges del seu país i de la seva escola. Però..., on és Nicaragua?

GUILLEM: Na Marta, sa meva tia, hi va anar a Nicaragua. Allà hi havia fillets pobres.

ASSUMPTA: Hi havia fillets pobres? Què vol dir pobre?

BIEL G: Que no tenen doblers...

MARC: Ni juguets.

BIEL C: Ni res, ni xuxes...

BOSCO: No tenen ni casa, ni vàter...

ASSUMPTA: Trobau que no tenen res els pobres?

AITANA: No tenen menjar.

GUILLEM: Sí que tenen menjar. Mengen gallines.

BIEL G: Cacen ses gallines i lleven ses plomes.

BIEL C: Li treuen les potes i la sang...

(...)

ASSUMPTA: Sabeu on és Nicaragua?

GUILLEM: És molt enfora. Hi van en avió.

BIEL G: N'Eva, sa meua germana, als deures va treure Nicaragua.

ASSUMPTA: Ho van estudiar a la classe de n'Eva?

BIEL G: Sí.

ULRIKA: Els fillets pobres no tenen res.

BOSCO: Els fillets pobres no tenen llits, ni juguets, ni vàter...

JHAÍRO: No tenen coixins per dormir

BIEL GOMILA: Jo sé on dormen: damunt un tronc.

AILANI: No tenen roba.

GUILLEM: Que sí que tenen roba!

Anem veient les fotos del grup de fillets i filletes de Cerro Grande de San Francisco (Telpaneca) la regió on ells viuen. L'escola està situada dalt un turó i per arribar-hi han de travessar una carretera que s'inunda freqüentment, amb la pujada del riu. Veiem com han de travessar el camí tot i que està ple d'aigua. El travessen a peu, en autobús, en cotxo...

GUILLEM: I els donen permís per banyar-se els peus?

JHAÍRO: Jo crec que aquest riu està ple de cocodrils.

ASSUMPTA: Veieu que aquests fillets són més grossos que voltros? També hi ha el seu mestre a la foto.

ALGÚ: Tenen llibres i motxilles.

AITANA: Però cuineta no!

ULRIKA: Aquests fillets no tenen sabates!

ALGÚ: Quins peus més bruts!

BIEL G: Tal vegada les hi va prendre un animal i les va rompre amb sa pota.

JHAÍRO: Sí: un punxatauros.

A l'escola veiem que tenen uns espais exteriors preciosos, estan envoltats de natura.

JHAÍRO: Jo crec que a n'aquesta selva hi ha lleons, cocodrils i lleopards.

Entre la curiositat de veure que hi ha realitats diferents de la nostra i el motor de l'imaginari que mai no s'atura, anam observant i comentant aquestes imatges amb interès i fantasia. Què és real? Què és ficció?

Potser està bé que els nostres infants comencin a saber que no vivim sols al món i que hi ha un munt de cultures tan vàlides com la nostra; moltes maneres de viure diferents de la nostra i que no tothom té les mateixes oportunitat ni viu en les mateixes condicions.

Aquesta ha esta la nostra primera aproximació. Avui hem mirat un poc més enllà des Migjorn Gran.

Què en podem fer d'una carabassa podrida...

ASSUMPTA: Mirau, estic un poc preocupada perquè des que vam obrir la carabassa veig que hi ha moltes mosques i comença a fer un poc de pudor... Què trobau que està passant?

AILANI: Que està podrida!

AITANA: Està podrida

ULRIKA: S'està podrint...

MARC: Lo que vam treure de dins... mos ho vam menjar...

ULRIKA: És que de tants de dies i dies a sa classe se va podrir.

GUILLEM: Ses mosques s'ho volen menjar...

JHAÍRO: Ses mosques s'ho volen menjar.

ASSUMPTA: I si la carabassa s'està podrint, què us sembla que en podem fer d'ella?

BIEL G. Ja la podem tirar a sa basura.

BIEL C. No! La podem donar als animals per menjar.

ALGÚ: Nooo! Ses mosques se la mengen.

ASSUMPTA: Escoltau: em sembla que en Biel C. ha tingut una bona idea. La podríem donar als porcs o a les gallines perquè s'ho mengin? Què mengen aquests animals?

ULRIKA: Pells.

AILANI: Pells de carabassa.

MARC: Noltros en menjam.

BOSCO: Jo no.

BIEL C. Els cavalls mengen palla.

JHAÍRO: Nooo! Els patos mengen pa.

ULRIKA: No! Els patos mengen peixos...

ASSUMPTA: Bé. Haurem de saber si hi ha qualque animal que li agradi sa carabassa per poder donar-n'hi...

Heu dit que sa carabassa s'estava podrint. Què passa quan es podreix alguna cosa? Ho sabeu?

ULRIKA: Sí, que se fica negre.

MARC: Molt bé, Ulrika! Ho has endevinat! Ses carabasses quan es podreixen tornen negres de dins! Mirau!

Tothom s'atraca i ho observen de prop.

LA MAJORIA: Ecs! Ecs!

GUILLEM: S'ho mengen ses mosques!

ULRIKA: Ho olores?

AILANI: Fa molta pesta.

ALGUNS: Fa pudor...

BOSCO: Mira! Té sang!

LLUC: No. Ses carabasses no tenen sang.

ASSUMPTA: Sabeu si hi ha més coses que es puguin podrir com ses carabasses?

BIEL C. Les pastanagues.

BOSCO: Ses pomes.

LLUC: Totes ses fruites.

MARC: Es tomàtics. A sa tanca meva tots es tomàtics estan podrits. Sa pudor no hi és perquè no ho ensumam.

ASSUMPTA: Si traiem el que hi ha de dins de la carabassa perquè s'ho mengin els animals, podríem aprofitar la resta per fer un fanal. Què us sembla?

BIEL C: De Halloween!!

ASSUMPTA: Podríem fer uns foradets perquè semblessin els ulls, i un nas, i una boca... I què més ?

ULRIKA: Hi hem de posar una llum.

ASSUMPTA: Una llum? Com aquesta d'aquí dalt?

BIEL G. No! Un misto.

ASSUMPTA: Un misto? Trobau que amb un misto ens aniria bé?

BIEL G: Sí. Si li clavam el misto...

ULRIKA: Un misto no fa llum, fa calor.

BIEL G: Fa calentet.

ASSUMPTA: Voleu que ho provem?

TOTS: Síïï!

A l'aula tenim una caixa de llumins per si hem de celebrar algun aniversari. En Marc em dóna instruccions de com he d'encendre'l. L'encenem i el clavam dins la carabassa. En un tres i no res el llumí s'ha consumit.

ULRIKA: Hauríem de ficar una llum ( Insisteix)

MARC: No, hem d'apagar es llum i tancar ses finestres i així no s'apagarà.

ASSUMPTA: Ho provam?

TOTS: Sí!

Fem la prova amb un altre llumí, el llum apagat, les persianes tancades, les cortines abaixades... El resultat és el mateix.

BIEL C: És que els mistos són molt petitons!

ULRIKA: Si agafam un pal de pinxo..., que és més gros...

BOSCO: Sa meua mamà té una espelma molt grossa que no s'apaga mai.

ASSUMPTA: Una espelma? Voleu que ho provem amb una espelma?

TOTS: Sí!

BOSCO: A que he tingut una bona idea!?

I és així com, conversant, observant, fent hipòtesis, comprovant, adonant-nos-en del que no funciona, proposant alternatives..., els fillets i les filletes van construint les capacitats que ens condueixen al pensament científic, entre molts altres aprenentatges.

Aquest matí encara hi havia aquell objecte amagat sota la tela negra. Repescam la conversa que vam deixar a mitges ahir:
ASSUMPTA: Hi heu estat pensant en què podia ser açò? Ho heu explicat a les vostres famílies?
AILANI: Jo crec que pot ser una tortuga.
ULRIKA: Un escarabat.
AILANI: A veure si és una tonteria...?
BIEL C.: Un tronc molt gros.
BOSCO: Un tros d’arbre romput.
AILANI: Jo crec que és una pilota.
ULRIKA: I si és una pilota de futbol gegant?
ASSUMPTA: Voleu que ho mirem? Na Roser m’ha dit que sí que ho podíem destapar...
MARC: (M’ajuda a tocar-ho i a destapar-ho) Deu ser una carabassa que està podrida?
ASSUMPTA: Una carabassa que està podrida?
MARC: Jo he tocat un carabassa que està per aquí a baix...
LLUC: ( Que havia estat totalment en silenci durant la conversa d’ahir i molt a l’expectativa avui matí) Jo ja ho sabia!!
En descobrir per fi que es tracta d’una carabassa enorme tots esteim molt contens i la tocam i la investigam.
ASSUMPTA: Sabeu què hi ha dins de les carabasses?
BOSCO: Pepitas!
BIEL C: No! Pepitas no! Jo crec que hi deu haver pepinillos a dins. A jo m’encanten els pepinillos.
ASSUMPTA: Com ho podríem saber?
AITANA: Amb un ganivet ho podrem veure.
MARC: Ses pepinillas només estan dins els melons i són els pinyols.
ULRIKA: Jo trob que sí que hi ha pepinillas.
MARC: No! Aquí dins només hi ha carabassa. Mira, Assumpta, és del color del lleó. Què podem escoltar la cançó d’en Leo Lioni?
(En Marc ha anat relacionant un munt de coneixements i mesclant-los sense voler. Del color de la carabassa al colors dels lleons de plàstic que tenim per jugar. I de la paraula lleó al nom propi de Leo Lioni, que no és cap cantant sinó l’autor dels llibres “El petit groc i el petit blau” i “Frederick” que tant ens agraden)
Intentam aixecar-la, però no podem. Pesa moltíssim!
BIEL G: Deu pesar 1000 kilos
BIEL C: Deu pesar així (i mostra les dues mans obertes, per ell la màxima expressió de quantitat)
MARC: A lo millor la podríem aixecar entre tots.
Ho intentam, però no podem. I anam a cercar una bàscula molt grossa per seguir aprofundint en la investigació.

Un misteri amagat...

Avui matí m’he trobat a la farmaciola de l’escola una cosa molt grossa i misteriosa. Està tapada en una tela negra i sembla que no la podem destapar, perquè no sabem de qui és ni què hi fa allà. Es conco d’en Jhaíro m’ajuda a transportar-la a la classe. És molt feixuga! Encetam una conversa per veure si esbrinam res.

ULRIKA: A veure si et renyen, Assumpta, per tocar-ho sense permís…

MARC: Se podrà tocar?

ASSUMPTA: Què us sembla que pot ser açò tan gros i tan feixuc?

AILANI: Pot ser que serà un “muñeco”.

ULRIKA: Què es molt pesat?

JHAÍRO: Jo li donaré un punyada

BOSCO: Eh!! Així no se tracten ses sorpreses!

MARC: Què hi ha de dins?

ASSUMPTA: Ja us he dit que jo no ho sé. Què trobau que podria ser?

SARA: “Es un hombre”

ULRIKA: Jo tenc por...

AILANI: Jo també tenc por.

BIEL G: Tenc por...

ASSUMPTA: Podria ser un home? No s’ha mogut per res...

ALGÚ: Sí. Té un llombrígol.

ULRIKA: Què és una bolla d’arena...? O una pilota fluixa?

MARC: (La toca) Sí! Aquí hi ha un clot!

JHAÍRO: És una carabassa.

BOSCO: Un tros de pedra.

GUILLEM: Una bolla del món.

MARC: Una tómbola.

JHAÍRO: Un cranc.

Els explic que si ho tocam un poc potser tindrem més informació. Quina textura té? Fa renou? Podem olorar-ho...

GUILLEM: És un tambor. O un lleó!

JHAÍRO: És un dinosaurio...o un hipopótamo..

MARC: Trob que fa olor d’arena.

Na Sara s’hi torna a atracar. Vol tocar-la de nou per comprovar les seves sospites. Ella trobava que hi havia un home amagat.

SARA: Es como una mano. Ai! Me ha mordido!

L’ambient es comença a caldejar i tot és tan emocionant que ja es pensen que algú o alguna cosa els ha mossegat. Els explic que demanaré a na Roser si demà podem destapar-ho per veure què és el que realment hi ha a sota la tela. Ja és hora d’anar a casa i partim amb la intriga i la il·lusió de voler resoldre aviat el misteri. Alguns no han dit ni paraula; s’han limitat a observar i a fer les seves hipòtesis mentalment. D’altres han imaginat fins tan lluny que tenen un embull al cap. Haurem de ser pacients i esperar a demà.