Avui matí m’he trobat a la farmaciola de l’escola una cosa molt grossa i misteriosa. Està tapada en una tela negra i sembla que no la podem destapar, perquè no sabem de qui és ni què hi fa allà. Es conco d’en Jhaíro m’ajuda a transportar-la a la classe. És molt feixuga! Encetam una conversa per veure si esbrinam res.
ULRIKA: A veure si et renyen, Assumpta, per tocar-ho sense permís…
MARC: Se podrà tocar?
ASSUMPTA: Què us sembla que pot ser açò tan gros i tan feixuc?
AILANI: Pot ser que serà un “muñeco”.
ULRIKA: Què es molt pesat?
JHAÍRO: Jo li donaré un punyada
BOSCO: Eh!! Així no se tracten ses sorpreses!
MARC: Què hi ha de dins?
ASSUMPTA: Ja us he dit que jo no ho sé. Què trobau que podria ser?
SARA: “Es un hombre”
ULRIKA: Jo tenc por...
AILANI: Jo també tenc por.
BIEL G: Tenc por...
ASSUMPTA: Podria ser un home? No s’ha mogut per res...
ALGÚ: Sí. Té un llombrígol.
ULRIKA: Què és una bolla d’arena...? O una pilota fluixa?
MARC: (La toca) Sí! Aquí hi ha un clot!
JHAÍRO: És una carabassa.
BOSCO: Un tros de pedra.
GUILLEM: Una bolla del món.
MARC: Una tómbola.
JHAÍRO: Un cranc.
Els explic que si ho tocam un poc potser tindrem més informació. Quina textura té? Fa renou? Podem olorar-ho...
GUILLEM: És un tambor. O un lleó!
JHAÍRO: És un dinosaurio...o un hipopótamo..
MARC: Trob que fa olor d’arena.
Na Sara s’hi torna a atracar. Vol tocar-la de nou per comprovar les seves sospites. Ella trobava que hi havia un home amagat.
SARA: Es como una mano. Ai! Me ha mordido!
L’ambient es comença a caldejar i tot és tan emocionant que ja es pensen que algú o alguna cosa els ha mossegat. Els explic que demanaré a na Roser si demà podem destapar-ho per veure què és el que realment hi ha a sota la tela. Ja és hora d’anar a casa i partim amb la intriga i la il·lusió de voler resoldre aviat el misteri. Alguns no han dit ni paraula; s’han limitat a observar i a fer les seves hipòtesis mentalment. D’altres han imaginat fins tan lluny que tenen un embull al cap. Haurem de ser pacients i esperar a demà.
He rigut tota sola imaginant ses seves cares i lo que deien ... molt bó ...bonissimmmmmmmmmmmmmmm
ResponEliminaA en Marc li ha encantat aquesta sorpresa. Va arribar emocionat a casa. Li va contar a tothom (papi, s'avia, Tia Neus, sa germaneta...). Quan el vam possar al llit el vespre, encara s'enrecordaba. Desitjava que fos demà per anar a l'escola i veure el que hi havia davall el mocador negre. Ha segut molt emocionant!!!
ResponEliminaL'objectiu principal de documentar tots aquests processos és el de donar visibilitat i valor al que fan i diuen els fillets i filletes a l'escola. És cert que fa gràcia (a jo m'entendreix profundament), però sobretot hem de saber i voler veure-ho com una font riquíssima i generadora d'aprenentatges. Ells tenen una cultura pròpia: una manera de fer, de pensar i d'actuar que és tan vàlida com la dels adults. Són ells mateixos qui es nodreixen dels sabers dels altres, de les opinions dels altres, del que toquen, del que s'imaginen, del que experimenten i van relacionant el que ja sabien amb el que van descobrint i, així, d'aquesta manera, van creant el seu propi coneixement. No us sembla que és genial?
ResponElimina