Moltes vegades m'he demanat per què ens agrada provar de ser un altre. Amb el Carnaval quasi tot és permès i sembla que no tenim inconvenient en acceptar que un home es disfressi de dona, que un fillet sigui en superman, que una filleta vulgui ésser l'eterna princesa, o que una dona deixi de ser mare per unes hores i passi a ser un pirata o una bruixa o un cuiner.... Per què ens emociona tant el fet de transgredir o esbojarrar-nos una mica? Per què a alguns ens fa vergonya mostrar-nos com el que ens agradaria ser? Potser és per què estem massa fermats per les convencions i tot en la vida s'ha de regir a unes normes socials?
Per sort, els nostres fillets i filletes no tenen tantes dificultats per mostrar-se tal com són o tal com es senten. I a més tenen l'avantatge que, la majoria d'ells, ho gaudeixen amb plenitud.
Aquests dies a l'escola no hem fet gran cosa de CARNAVAL; només hem convidat en CANUTO com cada any i hem seguit les seves consignes. També hem muntat un racó de disfresses i na Cristina ens ha explicat un conte de carnaval. Res més. Tot i així, hem vist brillar els ulls dels nostres alumnes d'una manera especial. L'emoció era ben viva; fins i tot alguns han anat tan de pressa en canviar-se i descanviar-se, anar amunt i avall, d'una aula a l'altra, que no hem tingut temps de fotografiar-los.
Què curiós! Semblava que no era tan especial el que hem fet avui, però en Biel Criado m'ha dit amb sinceritat les portes obertes d'avui m'encanten!, i tot perquè es podia posar una màscara i imaginar-se que era un superheroi o un villà. I les mestres rèiem i estàvem contentes, com ells.